“Totes les gitanes no som iguals, com tampoc són iguals totes les paies”
Diferents generacions de gitanes debaten sobre el rol de la dona al llarg dels anys dins de la cultura romaní.
“Totes les gitanes no som iguals, com tampoc són iguals totes les paies”, diu la Carmen Giménez. És una de les set dones de diferents edats que hem reunit per parlar sobre el paper de la dona a la cultura gitana i la seva evolució al llarg de les generacions. Les que tenen edats d’entre 40-50 anys asseguren que la manera en què les van educar els seus pares i com ho estan fent ara elles amb els seus fills és molt diferent. I un dels canvis més potents és la visió de l’educació i la formació. Les entitats que treballen amb el poble gitano han cuidat molt aquest aspecte. L’associació Lacho Bají Calí (la bona sort gitana, en romaní), present a l’Hospitalet des de fa 27 anys, fa tot tipus d’activitats i cursos per promocionar la cultura gitana però li dóna especial importància a la formació amb cursos d’alfabetització o del carnet de conduir, entre d’altres. La Fundació Pere Closa també treballa amb el projecte Siklavipen Savorença (Educació amb tots, en romaní) al barri de La Florida.
“Jo volia ser infermera però el meu pare no em va deixar estudiar, considerava que havia de quedar-me fent les tasques de casa. La meva professora el va intentar convèncer però l’únic que va aconseguir és que em deixés estudiar perruqueria per les tardes, que no era el meu somni”, relata l’Andrea Heredia, de 53 anys, que va ser una de les primeres gitanes graduades d’Espanya. Aquesta experiència de resignació amb els seus somnis va fer que amb ella com a mare la truita voltés per complet: “a la meva filla la vaig obligar a estudiar i formar-se. És quelcom important per a tenir un futur”. La història de la Carmen, de 42, és similar. El seu pare la va treure del col•legi amb 14 anys, en contra de la seva voluntat. Però ella amb 23 va tornar a agafar els llibres i es va treure el graduat. Amb 25 va fer les proves d’accés a la universitat amb una nota de 7,5: “no vaig poder fer la carrera perquè amb tres fills no em quedava temps, però va ser una satisfacció personal demostrar que si volia, podia”. Per a la Damiana Contreras (21), tot és més fàcil: “he fet un cicle mitjà, ara faré el superior d’educació infantil i, després, la carrera de magisteri. Tothom a casa ho veu bé”.
L’apoderament de la dona gitana també passa per la qüestió laboral. Avui dia és habitual que treballin fora de casa i que reclamin el repartiment de les tasques domèstiques i les cures. “Jo cuido de la meva mare, que és dependent, i la col•laboració del meu marit és essencial. Ell ha canviat el seu horari de feina per poder atendre-la pels matins, mentre jo estic treballant”, explica l’Andrea. I la Sara Fernández (31) ràpidament respon: “això ha de ser el normal, no l’excepció. La responsabilitat de la feina de casa és la mateixa per a tots els que hi viuen”. “A vegades pensem que per netejar molt i cuidar molt del marit i els fills ets més gitana i no, ets més esclava”, sentencia la Carmen.
Per a elles, la lluita contra la discriminació és doble: per dones i per gitanes. “Sempre es dóna una visió negativa de nosaltres, mai expliquen les coses bones que tenim i que fem”, protesta la Sara, i la Juana Fernández afegeix: “surt de franc criticar-nos i encara ens acusen d’automarginar-nos”. El desconeixement de la seva realitat provoca l’extensió i repetició d’estereotips i tòpics tronats, com diu la Damiana: “quan em coneixen em diuen que sóc una gitana especial, que no sóc com els altres. Però és que no coneixen els altres, al meu entorn no sóc especial”.
Les dones gitanes demostren que estan al capdavant de la promoció i defensa de la seva pròpia cultura. A l’associació Lacho, la gran majoria de persones que hi treballen són dones, incloent-hi la seva presidenta, la Mercedes Gómez (51), que té clar que: “els valors del poble gitano són els que ens defineixen: l’amor, el respecte als grans i la unió de tots com a poble. Això no ho canviarem mai, per molt que avancem amb els temps com ho fan totes les cultures”.
Totes elles es consideren dones apoderades i porten per bandera la seva cultura. Com diu la Isabel Fernández (19), l’apoderament de la dona gitana passa per l’apoderament de la seva cultura: “qui ens estimi ho ha de fer respectant el que som, amb les nostres costums i els nostres valors. Si ens intentes canviar és perquè no ens vols”. Apropar-se, conèixer i no jutjar són accions claus per una bona convivència entre diferents cultures.